Si em demanen què tal, diré que normal.

És un d’aquests dies que t’aixeques quan ja no tens més son i ja fa hores que entra la claror per la finestra.

Un d’aquests que surts a fora i saps que farà calor i llavors entres a dins i obres la nevera per treure la llet i la deixes sobre el marbre, perquè t’adones que has de recollir els plats de la nit.

És un d’aquests que quan treus la tassa del microones per afegir-hi el cafè i el sucre i et gires, veus una nena amb lleganyes als ulls, que ja fa uns minuts que furga en un amari i diu que la Berta encara dorm.

És com quan t’aixeques al matí i dubtes entre la dutxa o tallar l’herba del pati de baix, que fa calor i t’embrutaràs i ja et dutxaràs després, i et trobes una noia despentinada asseguda al sofà que ja fa uns minuts que dubta entre esmorzo o estic una estoneta aquí i ho faig després.

És un d’aquests dies que t’estàs dutxant perquè els has preparat l’esmorzar a totes dues, i penses que el pati de baix potser no el tallaràs avui i que total tot just acabes de començar les vacances i que millor plegues i guardes roba, que també fa falta.

De fet, és com un d’aquests dies que amb el cabell moll decideixes trucar als pares, que fa dies que no en saps res, i parles una bona estona amb la mare, mentre penses què faràs per dinar i una nena et demana que si pot venir la Mar a veure el conill, que li va prometre que l’avisaria.

És exactament com quan t’adones que no has de fer res per dinar perquè aneu a dinar a casa els pares i només són un quart d’una i la Mar i la clara s’entretenen amb la Furuleta i tu estàs tallant l’herba del pati de baix amb la màquina que et penges al coll i et va embrutant la samarreta de brins d’herba mentre se t’asseca el cabell.

És molt curiós perquè em recorda cada cop més a un d’aquests dies que vas a casa els pares i, mentre la mare et treu una fulla del cabell i et diu que a la tarda vindrà el teu germà, tens gust de patates fregides i olives a la boca.

D’aquests que pots dormir una estona després de dinar però de seguida sona el timbre de la porta i et pregunten que què et passa i tu que res, que t’acabes de despertar.

És, per exemple, com quan ets a casa els pares i arriba el teu oncle que ha trucat fa una estona que vindria i et convida a dinar a casa seva el dia 24, que si no ho fem així no ho farem mai, que sempre ho diem des de fa anys i no ho fem.

És com quan et truquen per telèfon i surts a fora perquè se sent millor i veus que encara fa calor però et poses a l’ombra perquè has d’intentar recordar quina mida fa el moble, que fa menys de dos metres segur i que el dimecres al matí l’anem a buscar.

Quan sortim de casa els pares anem cap a casa, i en pujar les escales tortes que semblen foses per la calor de tot el dia, pensant ja en el sopar, et recorda completament un d’aquests vespres d’estiu que costa que es faci fosc, i els mosquits es fan pesats, i una nena cansada treu amor per les orelles i una noia desperta et vol ajudar a regar.

No he viscut mai un dia com avui, però em recorda moltíssim un d’aquests dies que fan que una nena i una noia tinguin un dia al qual poder-se assemblar el munt de dies que els queden per viure.

És igualet a un d’aquests dies que fan que senti que potser no ens fa falta res més que tenir-nos, per ser feliços.