Això és un fet. Els nens d’avui dia aprenen a conjugar els verbs clicar i agregar abans que cap altre. Millor que ens hi posem de cara perquè qualsevol altre intent no ens portarà enlloc més que a passar per gent ancorada en el passat. Una cosa semblant a quan el pare ens deia que ell no tenia tele i jugava amb un cavall de cartró.
No us demano que us poseu els pantalons per sota el cul, piercings al nas i sudeu de tot el que no us agradi, però una immersió pel facebook, el twitter o qualsevol altra xarxa social ens acostarà més als nostres fills que cap altra cosa. De fet m’assabento de quan la meva neboda té nòvio o bé en deixa de tenir abans que la seva pròpia mare, i això no només em permet fer-li dos petons quan la veig i mirar-me-la amb cara de “tu ja saps el que vull dir…” sinó que a més a més em permet ser el tiet enrotllat que hi ha a totes les famílies, i qualsevol dia d’aquests em veieu amb els pantalons per sota el cul i calçotets Calvin Klein.
Evidentment és de justícia dir que no només em serveix pel que acabo d’explicar, sinó que a més a més gaudeixo dels avantatges reals que té per a mi, o per a qualsevol de nosaltres, utilitzar aquests mitjans.
Jo mateix tinc relació pel facebook amb gent amb qui difícilment podria tenir d’una altra manera, ja sigui perquè són lluny o perquè el nivell de relació que hi ha no permetria l’intercanvi que es dóna a través d’aquests mitjans.
És a dir, que no només ens trobem davant de sistemes per comunicar-nos que són gratuïts i que ens permeten entendre millor el món, sinó que a sobre obren la porta a nous registres de comunicació. Em refereixo que pots quedar amb un amic o una amiga per prendre una copa i mentre tornes a casa enviar-li un missatge que digui “ha estat agradable parlar amb tu”, i difícilment els trucaríem per di-los això ni molt menys els enviaríem una carta o una postal. De la mateixa manera que per passar a algú un determinat mètode de treball no ho faríem amb missatges de móbil ni amb publicacions al facebook o al twitter sinó que ho faríem per mail, segurament.
Fa molt poc costaria molt de creure, però ara mateix pots tenir amistats d’anys amb qui saps, o creus saber, que t’uneixen moltes coses, i ni tan sols els has vist mai. De la mateixa manera que es creen llaços afectius i de complicitat entre persones mitjançant tweets, “me gusta” i comentaris al facebook que fa molt poc temps haurien fet falta hores i hores de conversa i d’haver coincidit en el mateix escenari per una raó o altra.
En definitiva, tenim més canals de comunicació oberts que mai però això no vol dir que ens comuniquem millor. De fet, i tot a risc de semblar contradictori amb la meva pròpia defensa d’aquests nous mitjans, penso que ens comuniquem pitjor.
Pot ser que caiguem en l’error de creure que com que tenim més registres que mai, tenim la feina feta.
Perdoneu, però algú ho havia de dir: és com pensar que pel fet de que hi hagi una oferta molt més àmplia en el món de la moda que fa 100 anys, la gent vesteix millor. Tenim molta més roba però, al final, vestir bé o no acaba depenent de tenir més o menys bon gust, una mica de gràcia, i si tens un bon físic, millor.
Com sempre.
Amb la comunicació passa el mateix. Podem passar-nos el dia penjant estats al facebook, twittejant, retwittejant, enviant missatges o parlant al whatsapp, pel messenger, amb senyals de fum, telepatia o coloms missatgers, però al final estem igual que el meu avi. El mètode és el mateix de sempre. Plantar-se davant de qui sigui i aconseguir una comunicació real amb aixecades de celles incloses, somriures, avergonyiments, gestos, etc…
Tenint clar això, no hi ha res de dolent que pengem estats al facebook, enviem missatges, twitts, etc… sabent que la comunicació amb les persones no es basa en això.
Així doncs, si heu arribat fins aquí, podeu fer “me gusta”, compartir-ho, eliminar-ho, arrebossar-ho, o el que vulgueu, però si teniu un parell d’hores per fer una cervesa, molt millor.
