ARQUEOLOGÍA EMOCIONAL

Para C y, muy a mi pesar, sin el permiso de F.

Escarbar en la piel en busca de las capas más profundas

esas que siempre han estado ahí

y que asoman los días en los que la vida muerde

a dentelladas secas y calientes,

las que no conoces ni entiendes,

pero no te sorprenden

por tan  antiguas, por tan sabidas

por tan mías y tan tuyas

Escarbar en la piel en busca de las piezas más preciadas

desmontar el piso de los padres

el llanto de los hijos

las luces de los días y las sombras de tu huida

Sentir que el sol penetra en todos tus rincones

y con él la luz

Que el viento levanta el polvo que cubre tus entrañas

y las poliniza

y les da forma

y las hace fértiles.

Solo eso, las hace fértiles.

Contar contigo en la mudanza

saber por qué te quiero

sentir tu mano suave con olor a mandarina

mirar las mariposas como salen

saber por qué me quieres

Solo sé que estás ahí y me basta

para vivir, me basta.

Papiroflèxia

Papiroflèxia neix a una sobretaula. Si abans era l'art de crear formes amb papers doblegats, ara és l'art d'explicar formes sobre un paper prèviament doblegat.

http://papiroflexiapamflet.blogspot.com 

Si us plau, dibuixa'm un xai o I'm looking for the Funky People

Què se n’ha fet d’en Prince?

O millor dit: Què no se n’ha fet?

Sovint procuro sopar a casa la May i el Marc. Són amics, és clar, i per tant estic encantat de veurel’s, però els podria veure en moltes altres situacions (i els veig) i així i tot, sovint procuro sopar a casa la May i el Marc. S’hi menja bé, però sobretot, aprecio especialment les sobretaules. En una d’aquestes em van animar a iniciar aquest bloc i en una altra d’aquestes, l’altre dia, ens vem retar amb la May a escriure, ella al seu bloc i jo al meu, sobre el tema que estavem tocant en aquell moment.

Què se n’ha fet d’en Prince?

El primer que em ve al cap a l’hora d’escriure sobre això, és que per mi en Prince és una de les figures musicals més importants del segle XX: Miles Davis afirmava literalment això i, ni més ni menys que David Bowie, es va rendir al seu talent afirmant que els 80 pertanyien a Prince. Per tant, ho és per mi i ho és per a algunes de les altres figures musicals més importants del segle XX.

Segur que hi ha algú molt més ben informat que jo que em sabria dir que fa en aquest moment o que és l’últim que va fer. Jo mateix podria haver-me documentat avans de ficar-me en aquet tema, però no he volgut. Bàsicament perquè és indubtable que faci el que faci, si és que fa alguna cosa, no està en escena. Ni comercial, ni alternativa. Ha passat de ser un dels músics més complerts i creatius a no sentirse’n parlar.

No estem parlant d’algú que enllacés dos o tres discs d’èxit i que això li permetés estar en escena a les emisores de radio i omplir estadis durants uns anys. Estem parlant d’algú amb formació musical a un nivell molt alt. Li he vist presentar una banda de 8 o 10 músics en mig d’una cançó substituint-los en cada un dels instruments que tocaven perquè es presentéssin ells mateixos, sense parar la canço ni un moment, tocant el saxo, piano, baix, guitarra, i el que faci falta. Estem parlant d’algú que ha recollit la millor esència de diversos géneres musicals com el Funky, el Blues, el Soul, el Jazz o el Rock  i els ha reformulat d’una manera creativa, atrevida i sense complexes.

Que se n’ha fet de Prince?

O millor dit: Què no se n’ha fet?

Grans artistes n’hi ha hagut molts, encara que pocs d’aquesta talla, però a molts els he vist acabar sent la seva pròpia caricatura. I m’ha dolgut. Tornant als d’avans, Davis i Bowie, Miles i David, s’han passat anys traient discs que si, compilen uns mínims molt decents, però eren només l'ombra del que havien arribat a ser. Eren discs que estaven en la franja alta de nivell de les últimes novetats però només eren la manera de guanyar-se la vida d’algú amb talent, sense cap més pretensió. Evidentment estàn disculpats d’entrada perquè l’art és efímer i no se li pot exigir a ningú que dongui un nivell de geni en tot el que fa. En el cas del Bowie durant molts anys, i en el cas del Davis ja no diguem.

Prince ha tret discs així, es cert, però no gaires. I tampoc van tenir massa èxit.

Les coses s’acaben i és trist veure el cadáver que conformen.

L’altre dia, sopant a casa la May i el Marc  especulàvem amb varies hipótesis: Drogues, depressió, sequera creativa… Jo crec que pertany a aquesta nova generació que no fa servir drogues i al mateix temps aprofita el fruit dels que les van fer servir, i això el converteix en un Jimmie Hendrix amb control, entre molts d’altres. A mi m’agrada pensar que Prince ha tingut talent fins i tot per això. Per no mostrar el seu cadáver. Podria omplir estadis només versionant els seus propis temes de fa anys, com fan els Rollings, i tots l’aniriem a veure. I això en el millor dels cassos, perquè també el podriem veure en un estat decadent i reclamant admiració pel que va ser.

Millor així, dient en una sobretaula: Què se n’ha fet d’en Prince?

Per cert… Espaguetis Carbonara i amanida. I, com no, regat amb Bodegas Borraz.

Si em demanen què tal, diré que normal.

És un d’aquests dies que t’aixeques quan ja no tens més son i ja fa hores que entra la claror per la finestra.

Un d’aquests que surts a fora i saps que farà calor i llavors entres a dins i obres la nevera per treure la llet i la deixes sobre el marbre, perquè t’adones que has de recollir els plats de la nit.

És un d’aquests que quan treus la tassa del microones per afegir-hi el cafè i el sucre i et gires, veus una nena amb lleganyes als ulls, que ja fa uns minuts que furga en un amari i diu que la Berta encara dorm.

És com quan t’aixeques al matí i dubtes entre la dutxa o tallar l’herba del pati de baix, que fa calor i t’embrutaràs i ja et dutxaràs després, i et trobes una noia despentinada asseguda al sofà que ja fa uns minuts que dubta entre esmorzo o estic una estoneta aquí i ho faig després.

És un d’aquests dies que t’estàs dutxant perquè els has preparat l’esmorzar a totes dues, i penses que el pati de baix potser no el tallaràs avui i que total tot just acabes de començar les vacances i que millor plegues i guardes roba, que també fa falta.

De fet, és com un d’aquests dies que amb el cabell moll decideixes trucar als pares, que fa dies que no en saps res, i parles una bona estona amb la mare, mentre penses què faràs per dinar i una nena et demana que si pot venir la Mar a veure el conill, que li va prometre que l’avisaria.

És exactament com quan t’adones que no has de fer res per dinar perquè aneu a dinar a casa els pares i només són un quart d’una i la Mar i la clara s’entretenen amb la Furuleta i tu estàs tallant l’herba del pati de baix amb la màquina que et penges al coll i et va embrutant la samarreta de brins d’herba mentre se t’asseca el cabell.

És molt curiós perquè em recorda cada cop més a un d’aquests dies que vas a casa els pares i, mentre la mare et treu una fulla del cabell i et diu que a la tarda vindrà el teu germà, tens gust de patates fregides i olives a la boca.

D’aquests que pots dormir una estona després de dinar però de seguida sona el timbre de la porta i et pregunten que què et passa i tu que res, que t’acabes de despertar.

És, per exemple, com quan ets a casa els pares i arriba el teu oncle que ha trucat fa una estona que vindria i et convida a dinar a casa seva el dia 24, que si no ho fem així no ho farem mai, que sempre ho diem des de fa anys i no ho fem.

És com quan et truquen per telèfon i surts a fora perquè se sent millor i veus que encara fa calor però et poses a l’ombra perquè has d’intentar recordar quina mida fa el moble, que fa menys de dos metres segur i que el dimecres al matí l’anem a buscar.

Quan sortim de casa els pares anem cap a casa, i en pujar les escales tortes que semblen foses per la calor de tot el dia, pensant ja en el sopar, et recorda completament un d’aquests vespres d’estiu que costa que es faci fosc, i els mosquits es fan pesats, i una nena cansada treu amor per les orelles i una noia desperta et vol ajudar a regar.

No he viscut mai un dia com avui, però em recorda moltíssim un d’aquests dies que fan que una nena i una noia tinguin un dia al qual poder-se assemblar el munt de dies que els queden per viure.

És igualet a un d’aquests dies que fan que senti que potser no ens fa falta res més que tenir-nos, per ser feliços.

Retwitteges o comparteixes?

Això és un fet. Els nens d’avui dia aprenen a conjugar els verbs clicar i agregar abans que cap altre. Millor que ens hi posem de cara perquè qualsevol altre intent no ens portarà enlloc més que a passar per gent ancorada en el passat. Una cosa semblant a quan el pare ens deia que ell no tenia tele i jugava amb un cavall de cartró.
No us demano que us poseu els pantalons per sota el cul, piercings al nas i sudeu de tot el que no us agradi, però una immersió pel facebook, el twitter o qualsevol altra xarxa social ens acostarà més als nostres fills que cap altra cosa. De fet m’assabento de quan la meva neboda té nòvio o bé en deixa de tenir abans que la seva pròpia mare, i això no només em permet fer-li dos petons quan la veig i mirar-me-la amb cara de “tu ja saps el que vull dir…” sinó que a més a més em permet ser el tiet enrotllat que hi ha a totes les famílies, i qualsevol dia d’aquests em veieu amb els pantalons per sota el cul i calçotets Calvin Klein.
Evidentment és de justícia dir que no només em serveix pel que acabo d’explicar, sinó que a més a més gaudeixo dels avantatges reals que té per a mi, o per a qualsevol de nosaltres, utilitzar aquests mitjans.
Jo mateix tinc relació pel facebook amb gent amb qui difícilment podria tenir d’una altra manera, ja sigui perquè són lluny o perquè el nivell de relació que hi ha no permetria l’intercanvi que es dóna a través d’aquests mitjans.
És a dir, que no només ens trobem davant de sistemes per comunicar-nos que són gratuïts i que ens permeten entendre millor el món, sinó que a sobre obren la porta a nous registres de comunicació. Em refereixo que pots quedar amb un amic o una amiga per prendre una copa i mentre tornes a casa enviar-li un missatge que digui “ha estat agradable parlar amb tu”, i difícilment els trucaríem per di-los això ni molt menys els enviaríem una carta o una postal. De la mateixa manera que per passar a algú un determinat mètode de treball no ho faríem amb missatges de móbil ni amb publicacions al facebook o al twitter sinó que ho faríem per mail, segurament.
Fa molt poc costaria molt de creure, però ara mateix pots tenir amistats d’anys amb qui saps, o creus saber, que t’uneixen moltes coses, i ni tan sols els has vist mai. De la mateixa manera que es creen llaços afectius i de complicitat entre persones mitjançant tweets, “me gusta” i comentaris al facebook que fa molt poc temps haurien fet falta hores i hores de conversa i d’haver coincidit en el mateix escenari per una raó o altra.
 
En definitiva, tenim més canals de comunicació oberts que mai però això no vol dir que ens comuniquem millor. De fet, i tot a risc de semblar contradictori amb la meva pròpia defensa d’aquests nous mitjans, penso que ens comuniquem pitjor.
Pot ser que caiguem en l’error de creure que com que tenim més registres que mai, tenim la feina feta.
Perdoneu, però algú ho havia de dir: és com pensar que pel fet de que hi hagi una oferta molt més àmplia en el món de la moda que fa 100 anys, la gent vesteix millor. Tenim molta més roba però, al final, vestir bé o no acaba depenent de tenir més o menys bon gust, una mica de gràcia, i si tens un bon físic, millor.
Com sempre.
Amb la comunicació passa el mateix. Podem passar-nos el dia penjant estats al facebook, twittejant, retwittejant, enviant missatges o parlant al whatsapp, pel messenger, amb senyals de fum, telepatia o coloms missatgers, però al final estem igual que el meu avi. El mètode és el mateix de sempre. Plantar-se davant de qui sigui i aconseguir una comunicació real amb aixecades de celles incloses, somriures, avergonyiments, gestos, etc…
Tenint clar això, no hi ha res de dolent que pengem estats al facebook, enviem missatges, twitts, etc… sabent que la comunicació amb les persones no es basa en això.
Així doncs, si heu arribat fins aquí, podeu fer “me gusta”, compartir-ho, eliminar-ho, arrebossar-ho, o el que vulgueu, però si teniu un parell d’hores per fer una cervesa, molt millor.

Tanta llibertat, tanta magnitud

Estimats avorrits i avorrides,

Inauguro aquest bloc conscient que la vida està feta de moments en què no ens proposem viure-la.

Un cop li vaig llegir a Humberto Eco que realment educàvem els fills en les estones mortes, en les estones en què no ens estem proposant educar-los, i crec fermament que és veritat. A mi personalment m’ha conformat més la vida el veure el meu pare mirant els llamps per la finestra abocada al Vallès en una nit de tempesta i a la meva mare plorant veient una pel·lícula o llegint un poema, que qualsevol dels esforços, discursos o mètodes que seguien en els moments en què exercien d’educadors d’una manera conscient.

Tinc la sort d’haver portat les meves filles a una escola on ens han insistit sempre que el principal problema dels nostres fills és que s’avorreixen poc, que sempre tenim un pla pensat per a ells. Recordo hores i hores d’avorriment en la meva infantesa que l’únic que em suggerien és que jo era responsable del meu temps i que ningú havia de venir a salvar-me. Les grans aficions a la vida surten de l’avorriment i els nostres nens i nenes creixen, generalment, amb el problema solucionat. Els apuntem a música, dansa, pintura, jazz o ioga en anglès i no ens adonem que els estem fent un mal favor. I no només nosaltres, ja que creixen en una societat on les ofertes són pràcticament il·limitades i els estímuls excessius.

La resta de la vida, crec que transcorre de la mateixa manera. Les coses que realment ens fan viure i que acabem sempre recordant són aquelles que vivim en els temps morts: quan tornem en cotxe d’algun lloc i ens hem de posar la mà a la cara perquè ens molesta el sol, o quan sentim una melodia concreta sense cap voluntat de sentir-la, o quan ens traiem el jersei gruixut de llana perquè hi ha una llar de foc encesa… Un cop més la vida és vida en els moments que no ens proposem que ho sigui.

En aquest bloc m’agradaria parlar, entre altres coses, dels fruits que he rebut en els moments que no era conscient que m’estigués passant res i en realitat m’estava passant tot. Dels moments en què escolto la música que m’agrada i també la que no m’agrada. De la conversa amb un amic o una amiga sobre el més intranscendent o sobre el més transcendent del món. De quan tornes per Gràcia a casa per veure un partit important del Barça que ja ha començat, i no te’n perds ni un minut perquè és estiu i tothom l’està mirant amb les finestres obertes i el volum alt. En definitiva, de quan la vida és meravellosa i ningú fa res perquè ho sigui.

No espero que estigueu d’acord amb mi ni tampoc que no hi estigueu. No pretenc estar encertat, ni crític, ni lúcid ni tot el contrari. O potser tot alhora. Que ho determini el fluir de la vida en funció de l’estat d’ànim, el color de la paret, la música que soni o el que haguem sopat.

Us desitjo força hores d’avorriment a tots.

Tanta libertad, tanta magnitud

Queridos aburridos y aburridas,

Inauguro este blog consciente de que la vida está hecha de momentos en los que no nos proponemos vivirla.

En una ocasión le leí a Humberto Eco que, realmente, educábamos a nuestros hijos en los ratos muertos. En los ratos en los que no nos proponemos educarlos, y creo firmemente que es verdad. A mí personalmente me ha moldeado más la vida el ver a mi padre contemplando los relámpagos a través de la ventana frente al Vallés y a mi madre llorando viendo una película o leyendo un poema que cualquiera de los esfuerzos, discursos o métodos que aplicaban en los momentos en los que ejercían de educadores de una manera consciente.

Tengo la suerte de haber llevado a mis hijas a una escuela en la que nos han insistido siempre en que el principal problema de nuestros hijos es que se aburren poco, que siempre tenemos un plan pensado para ellos.

Recuerdo horas y horas de aburrimiento en mi infancia en las que lo único que me sugerían era que yo fuera responsable de mi tiempo y que nadie tenía que venir a salvarme. Las grandes aficiones en la vida salen del aburrimiento y nuestros niños y niñas crecen con el problema solucionado. Los apuntamos a música, danza, pintura, jazz o yoga en inglés y no nos damos cuenta de que les estamos haciendo un flaco favor. Y no sólo nosotros, ya que crecen en una sociedad donde las ofertas son prácticamente ilimitadas y los estímulos excesivos.

El resto de la vida creo que transcurre de la misma manera. Las cosas que realmente nos hacen vivir y que acabamos recordando siempre son aquellas que vivimos en los espacios muertos: cuando volvemos en coche de algún lugar y tenemos que ponernos la mano en la cara para protegernos del sol, o cuando oímos una melodía concreta sin ninguna voluntad de oírla, o cuando nos quitamos el jersey de lana porque hay una chimenea encendida cerca… Una vez más, la vida es vida en los momentos en los que no nos proponemos que lo sea.

En este blog me gustaría hablar, entre otras cosas, de los frutos que he recogido en los momentos en los que no me estaba pasando nada y en realidad me estaba pasando todo. De los momentos en los que escucho la música que me gusta y también la que no me gusta. De la conversación mantenida con un amigo o amiga sobre lo más irrelevante o sobre lo más relevante de la vida. De cuando regreso por Gracia a casa para ver un partido importante del Barça que ya ha empezado, y no me pierdo ni un minuto porque es verano y todo el mundo lo ve con las ventanas abiertas y el volumen alto. En definitiva, de cuando la vida es maravillosa y nadie hace nada para que lo sea.

No espero que estéis de acuerdo conmigo y tampoco que no lo estéis. No pretendo estar acertado, ni crítico, ni lúcido ni todo lo contrario. O quizá todo a la vez. Que lo determine el fluir de la vida en función del estado de ánimo, color de la pared, música que suene o lo que hayamos cenado.

Os deseo muchas horas de aburrimiento a todos.