Si us plau, dibuixa'm un xai o I'm looking for the Funky People

Què se n’ha fet d’en Prince?

O millor dit: Què no se n’ha fet?

Sovint procuro sopar a casa la May i el Marc. Són amics, és clar, i per tant estic encantat de veurel’s, però els podria veure en moltes altres situacions (i els veig) i així i tot, sovint procuro sopar a casa la May i el Marc. S’hi menja bé, però sobretot, aprecio especialment les sobretaules. En una d’aquestes em van animar a iniciar aquest bloc i en una altra d’aquestes, l’altre dia, ens vem retar amb la May a escriure, ella al seu bloc i jo al meu, sobre el tema que estavem tocant en aquell moment.

Què se n’ha fet d’en Prince?

El primer que em ve al cap a l’hora d’escriure sobre això, és que per mi en Prince és una de les figures musicals més importants del segle XX: Miles Davis afirmava literalment això i, ni més ni menys que David Bowie, es va rendir al seu talent afirmant que els 80 pertanyien a Prince. Per tant, ho és per mi i ho és per a algunes de les altres figures musicals més importants del segle XX.

Segur que hi ha algú molt més ben informat que jo que em sabria dir que fa en aquest moment o que és l’últim que va fer. Jo mateix podria haver-me documentat avans de ficar-me en aquet tema, però no he volgut. Bàsicament perquè és indubtable que faci el que faci, si és que fa alguna cosa, no està en escena. Ni comercial, ni alternativa. Ha passat de ser un dels músics més complerts i creatius a no sentirse’n parlar.

No estem parlant d’algú que enllacés dos o tres discs d’èxit i que això li permetés estar en escena a les emisores de radio i omplir estadis durants uns anys. Estem parlant d’algú amb formació musical a un nivell molt alt. Li he vist presentar una banda de 8 o 10 músics en mig d’una cançó substituint-los en cada un dels instruments que tocaven perquè es presentéssin ells mateixos, sense parar la canço ni un moment, tocant el saxo, piano, baix, guitarra, i el que faci falta. Estem parlant d’algú que ha recollit la millor esència de diversos géneres musicals com el Funky, el Blues, el Soul, el Jazz o el Rock  i els ha reformulat d’una manera creativa, atrevida i sense complexes.

Que se n’ha fet de Prince?

O millor dit: Què no se n’ha fet?

Grans artistes n’hi ha hagut molts, encara que pocs d’aquesta talla, però a molts els he vist acabar sent la seva pròpia caricatura. I m’ha dolgut. Tornant als d’avans, Davis i Bowie, Miles i David, s’han passat anys traient discs que si, compilen uns mínims molt decents, però eren només l'ombra del que havien arribat a ser. Eren discs que estaven en la franja alta de nivell de les últimes novetats però només eren la manera de guanyar-se la vida d’algú amb talent, sense cap més pretensió. Evidentment estàn disculpats d’entrada perquè l’art és efímer i no se li pot exigir a ningú que dongui un nivell de geni en tot el que fa. En el cas del Bowie durant molts anys, i en el cas del Davis ja no diguem.

Prince ha tret discs així, es cert, però no gaires. I tampoc van tenir massa èxit.

Les coses s’acaben i és trist veure el cadáver que conformen.

L’altre dia, sopant a casa la May i el Marc  especulàvem amb varies hipótesis: Drogues, depressió, sequera creativa… Jo crec que pertany a aquesta nova generació que no fa servir drogues i al mateix temps aprofita el fruit dels que les van fer servir, i això el converteix en un Jimmie Hendrix amb control, entre molts d’altres. A mi m’agrada pensar que Prince ha tingut talent fins i tot per això. Per no mostrar el seu cadáver. Podria omplir estadis només versionant els seus propis temes de fa anys, com fan els Rollings, i tots l’aniriem a veure. I això en el millor dels cassos, perquè també el podriem veure en un estat decadent i reclamant admiració pel que va ser.

Millor així, dient en una sobretaula: Què se n’ha fet d’en Prince?

Per cert… Espaguetis Carbonara i amanida. I, com no, regat amb Bodegas Borraz.